Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

68 страница из 115

Aquelles coses que ell havia volgut fer avançar col·lectivament cap a un horitzó ideal, els temes que la seva generació havia dit que resoldria, estaven per a ell en el mateix lloc, els vells objectius pendents, els antics debats oberts, el futur sense resposta. Sense capacitat de generar respostes.ssss1

El poeta constata decebut que la burgesia i, amb això, tot el moviment catalanista no estan a l’altura de les circumstàncies.

Al desastre d’un poble que no sap aclarir els seus propis malentesos, cal afegir-hi també la crisi espiritual del mateix poeta. Maragall s’està acostant a un punt sense retorn, i hauria d’exclamar sense atenuant: «… i temo tant la mort!» (OC, 177). Però llavors, inesperadament, «es priva del millor d’ell mateix i de volar més alt» i, alhora, «ens priva del que teníem dret d’esperar-ne».ssss1 La seva tragèdia és que no va ser capaç de fer l’últim pas i adquirir la coherència d’un pensament que ja no tem ser qüestionat pels dogmes vigents. El vel que embolcalla els seus ulls no és la ceguesa personal, sinó els filtres de les convencions socials que no sap negligir. El trenca la tensió entre un saber íntim que les coses han de canviar i la immobilitat a la qual l’obliga la seva condició d’«ésser bon pare».ssss1